Com ja ens deia Thomas Kuhn, ens costa acceptar les novetats, els canvis de paradigma. Sempre hi ha algú que diu que ell ja ho deia i que les noves idees no són realment tant noves. Tot el que decidim es veu influenciat pels nostres prejudicis i biaixos cognitius; no en som conscients, en certa manera no podem evitar-ho ja que ens ajuden a actuar amb rapidesa enmig de la complexitat que ens envolta. El resultat es que els prejudicis impacten en la innovació i ho fan de diferents maneres, aquí hi han algunes:

Inconscientment incompetent. Quan les persones incompetents no s’adonen que ho són perquè no tenen l’habilitat de distingir la competència de la incompetència. Els trasllats a nous departaments o les promocions per sobre de les possibilitats. Un, primer és inconscientment incompetent (no sap que no sap), després passa a ser conscientment incompetent (sap que no sap), el següent pas es fer-se conscientment competent (sap que sap, però necessita pensar-ho), finalment, es converteix en inconscientment competent (sap sense haver de pensar-ho). Visualitzeu la vostra corba d’aprenentatge per conduir un cotxe.

Encasellar. Quan traiem conclusions diferents de la mateixa informació, tots preferim un metge amb un 90% d’èxit que un amb un 10% de morts a quiròfan. Estem acostumats a posar etiquetes fàcils de blanc o negre davant les diferents opcions que se’ns presenten, la política és un terreny clar d’encasellaments.

Risc zero. Preferim no arriscar, i, com veiem en un anterior post, ens agraden les coses gratis (una mena de risc zero). A vegades això ens porta a buscar més informació de la necessària per tal de poder disminuir el risc, la culpa, la pèrdua,…

Repetició. Quan més veiem una cosa, més ens agrada. Ens agraden les coses familiars, que coneixem. La publicitat funciona quan fa que triem quelcom, i ho fem perquè ens resulta més familiar. Repetir quelcom prou vegades pot acabar convertint allò en real.

Falsa confirmació. Quan tendim a interpretar les dades de manera que confirmin les nostres hipòtesis deixant de banda les que podrien posar en conflicte les nostres expectatives. A vegades aquest biaix cognitiu ens fa triar allò conegut en comptes de la millor opció.

Context. El context ens condiciona, les dades generades en un focus grup, laboratori,… sovint seran diferents al comportament en el món real. Una persona feliç pot respondre de forma diferent a una de frustrada davant d’una innovació. A vegades tenim tendència a fer i/o creure coses perquè moltes altres persones ho creuen, i a vegades és veritat, però a vegades no. La innovació s’acostuma a amagar al capdavant de les multituds, no seguint-les.

Fixació funcional. Quan limitem l’ús d’un objecte a la forma tradicional en que s’utilitza, però sovint l’ús final de l’objecte no te res a veure amb la intenció primera de la invenció, el cas paradigmàtic és el post-it.

Correlació i causa-efecte. Quan es correlacionen esdeveniments no relacionats però coincidents en el temps. La correlació no implica causalitat.

Comparacions i avaluacions relatives. Quan veiem dues opcions més diferents entre elles si les veiem juntes que quan les estudiem per separat. En la construcció de prototips podem perdre el nord fent noves versions d’un prototip defectuós quan el focus rau en la comparació amb el mercat (absoluta) i no entre versions de prototips (relativa).

La fal·làcia de la planificació. La tendència a subestimar els terminis i costos.

Clímax i final. Tendim a recordar els moments principals, tant siguin positius com negatius i el resultat final. El procés d’innovació cal que tingui en compte aquesta experiència vital.

En fi, tots hi estem sotmesos, és millor prendre nota i saber que els prejudicis impacten en la innovació i que necessitem convertir-la en prioritat a les nostres empreses i organitzacions.