Avui portem a debat un conjunt de tretze males pràctiques educatives heretades que ens hauríem de plantejar anar abandonant, o algú s’imagina que d’aquí uns anys encara es podran continuar veient a les nostres escoles?

1) Mesurar el progrés per nivells de grau, de forma incremental passant els estudiants d’un curs a l’altre agrupant-los per la seva data de “fabricació”. Les revàlides maratonianes de final de curs són les que han de configurar la organització escolar?

2) Tenir perjudicis respecte el contingut generat en xarxes de col.laboració a Internet; per exemple, la Wikipedia, tot i que té molts més controls, filtres i actualitzacions d’informació que d’altres fonts tradicionals.

3) El calendari escolar i les vacances no tenen sentit. Per què cal descansar durant tres mesos del fet d’aprendre a escriure, llegir, pensar… Els talls d’estiu i d’hivern separen l’aprenentatge de la vida quotidiana d’una manera massa radical.

4) Tancar l’escola respecte del seu entorn. L’escola no pot estar separada i aïllada, cal que estigui relligada amb la comunitat  en la que està inscrita, l’èxit educatiu reclama una visió comunitària, de participació i col·laboració amb el teixit associatiu dels barris, pobles i ciutats.

5) Creure i fer creure al professorat que són els únics responsables de la planificació, gestió, control, docència, recerca,… i no dotar al sector educatiu d’eines i capacitats organitzacionals, de lideratge i de management de les escoles.

6) Convertir el contingut en norma. És a dir, orientar l’acció a l’aprenentatge d’un contingut determinat… que caducarà… en comptes d’orientar l’acció a produir pensament, opinió i criteris propis. La orientació a les dades a deixat de banda les emocions que impulsen l’aprenentatge.

7) Les polítiques de formació de professorat estan globalment poc dotades, però, a més, tampoc tenen en compte recursos que es poden trobar a la xarxa i sense cap cost directe pels administradors educatius públics o privats.

8) El butlletí de notes com a eina per a comunicar als pares el progrés dels fills. És un llenguatge que ells entenen, doncs l’han viscut, però es un reduccionisme respecte el que representa l’educació avui. Amb sort es fan dues reunions de pares l’any amb índex d’assitència insuficients.

9) Prohibir l’ús de mòbils i tablets enlloc d’integrar-los en l’aprenentatge.

10) Probes estàndards per a tots. Quants estudiants brillants es perden pel camí?

11) Escoles de mil o més estudiants. Cap una industrialització de l’aprenentatge?

12) No tenir en compte el concepte de digitalització de la ciutadania. Ensenyar als estudiants de manera diferents de com ells viuen no és natural, la digitalització s’ha d’integrar plenament en procés d’ensenyament-aprenentatge.

13) Matar la creativitat quan fem fugir als estudiants de les seves pròpies observacions i experiències; quan qualifiquem els seus resultats sense un feedback personalitzat; quan anticipem les demostracions enlloc de provocar que ells les descobreixin per sí mateixos; quan posem exemples enlloc de definir problemes, quan posem per davant els aspectes formals respecte als expressius i originals; quan no definim i limitem el terreny de joc per expressar la creativitat, cal un focus; quan donem respostes i suggeriments enlloc de fer preguntes i ensenyar mètodes d’experimentació de resolució de problemes; quan sobre protegim als estudiants per a que no cometin errors.