1) Per canviar i millorar les escoles, les podríem començar a imaginar diferenciant el “locus” del “situs”, és a dir, la seva col·locació i la seva situació. Estem en un determinat “locus” dins del medi i en un determinat “situs” respecte les altres coses dins el medi. No hi ha situació possible sense col·locació, però una mateixa col·locació pot donar lloc a situacions molt diverses.

Ens podríem imaginar escoles incrustades i relacionades amb el seu entorn, sense murs ni tanques; ens podríem imaginar aules diferents, també sense parets ni límits estàtics. Les aules modernes no seran com les que recordem, en termes d’art s’assemblarien més a un quadre abstracte en el sentit de quelcom ric, viu , creatiu, en moviment – i per tant, desenfocat- , estimulant, en evolució constant.

2) Podríem deixar de funcionar sota el paradigma de la industrialització que anomena Ken Robinson, i abandonar una sistema que funciona –literalment- a tocs de pito i sirenes per avisar-nos del moment en el que hem de començar a aprendre o deixar de fer-ho. Sembla un xic artificial i obsolet pensar que l’aprenentatge es pugui detenir o iniciar automàticament a toc de timbre.

3) Podríem aprofitar les potencialitats del big data per a fer realitat la personalització del procés d’ensenyament-aprenentatge. Sabem que els estudiants són diferents i insistim a ensenyar i avaluar a tots de la mateixa manera. No té massa sentit i no és necessari continuar per aquest camí.

4) Podríem donar veu als estudiants i “co-crear” amb ells els activitats i plans d’estudi; el nivell de vinculació i compromís probablement augmentaria de forma considerable. El professorat pot acompanyar aquest procés dirigint el “partit” des de la banqueta, ja no cal que sigui ell qui marqui els gols, cal que acompanyi, assessori, orienti, doni eines per a que els estudiants descobreixin les respostes.

5) Un clàssic. “Men sana in corpore sano”. Què més afegir? En el darrer post ja fèiem referència a la relació entre moviment i coneixement citant el “Menó” de Plató. Els espais de migdia es podrien repensar en aquest lògica.

6) Podríem posar a l’estudiant al veritable centre de l’escola. El més important d’una escola són els seus estudiants, totes les decisions s’han de prendre des d’aquesta perspectiva, del que és millor per a ells, per al seu procés d’aprenentatge amb el màxim aprofitament de totes les oportunitats i recursos.

7) El professorat ha d’assumir que el sector està canviat, el món ho està fent. Acceptar que hi han canvis i aprofitar el moment per créixer professionalment, desaprendre i aprendre nous coneixements, cal estar oberts a aquesta perspectiva. Cal construir espais de recursos i eines compartides, espais de formació i acompanyament i mentorització del professorat. No hi han escoles millors que els seus professors i professores.

8) L’escola ha d’estar connectada amb el món, internacionalment. Els estudiants haurien de poder interactuar regularment amb estudiants d’altres països per contrastar i comprendre diverses perspectives. Les noves tecnologies ens ho posen més a l’abast que mai abans; a més, aquests treballs es poden publicar a la xarxa i obtenir feedback de tota la comunitat educativa; això ajudarà el seu pensament crític.

9) El professorat ha de treballar en equip i en xarxa; tot s’ha tornat massa complexa com per a que una persona tota sola pugui tirar endavant. Compartir continguts, eines, recursos,… és imprescindible. La cultura organitzativa de les noves escoles necessita de persones que treballin juntes amb metes, afectes i interessos comuns.

Acabem de parlar d’afectes, els sentiments existeixen. El professorat i personal de gestió de les escoles té sentiments. No veig manera d’abordar el canvi a les escoles sense pensar en els sentiments dels equips, podem fer veure que no hi son o que es resolen fora de la feina, però hi son.

Els canvis generen sentiments (l’ansietat és la primera resposta emocional al canvi), i el sector educatiu està canviant. Quan estem aclaparats per les emocions ens consta molt aprendre i desaprendre. El lideratge i direcció de les escoles ha de tenir una estratègia clara per a la gestió de les emocions dels equips; no podem esperar que el professorat faci la seva tasca de la millor manera possible sense donar el suport i acompanyament necessari a la gestió de les seves emocions. Educació i emoció van plegats.