Tot és relatiu, fins i tot el relativisme!. El dubte, com a mecanisme metodològic, ens ajuda a pensar, repensar i anar avançant. Això li devem i hem d’agrair a Descartes. Fer del dubte quelcom finalista per donar el salt als relativismes és un vell truc ja combatut per Plató contra els “sofistes” del moment.

Jo els anomeno els “morningsingers”, els “cantamañanas”, vaja. Molts d’aquests postulen que gràcies a les tecnologies i les xarxes socials, ara podem ser personatges diferents, que la nostra identitat digital passa per saber gestionar els diferents personatges que creem de nosaltres mateixos a les diferents xarxes, ja que cadascuna de elles demana atributs i característiques especials. A més ens expliquen que tot això és molt complicat i es necessita un coneixement expert (de pagament), el seu, per a que “puguem fer veure” correctament tot allò que ens interessi. No cal que sigui veritat, al cap i a la fi, què és la veritat?

Doncs bé, jo no crec que tinguem diferents identitats. Molts venim de gestionar la nostra identitat en el món dels àtoms, el món del “brick and mortar”, el món físic. Ara també hem d’aprendre a gestionar la nostra identitat digital, la del món dels bits, el món virtual. Com ens diu Pierre Lévy, ens cal no confondre virtual amb irreal. El contrari del “real” és “l’irreal” i no pas “el virtual”.

Soc del parer que no devem jugar a ser diferents personatges, sinó mirar de ser tant coherents com puguem en tot allò que fem i en totes les nostres presències al món, tant és si és en el món físic o en el món virtual, tot em passa a mi en el mateix món, en la mateixa realitat. Haig de donar signes inequívocs i diferenciats de mi, de la meva feina, de la meva empresa. No hi ha un lloc diferent des de on fer les coses, ni per les persones, ni per les empreses. No es possible amagar-se ni mentir perfectament per sempre i en tot moment, ara menys que mai.

Encara que no ens agradi massa la idea, el primer principi del coneixement és el de negació, en un primer moment sabem que no som l’altre; després, sabem que som, és el segon principi, el d’identitat; el tercer és el de no contradicció, no podem ser i no ser alhora. Si actuem reflexivament ( rumiar, saber què es vol, saber on es vol anar i com) , mirem de no contradir-nos (ser i no ser alhora, ser diferents coses alhora) i fer-ho amb empatia (amb respecte als altres, en conversa amb els clients) haurem trobat una norma de conducta que ens ha de permetre créixer i evolucionar de forma sostenible.

El que no podem fer es no esforçar-nos a aprendre a gestionar – també – la nostra identitat digital, el mirall només ens torna el reflex dels àtoms, però a l’altra banda del mirall s’ha obert un món digital que també diu molt de nosaltres, de les nostres institucions, de les nostres empreses. Omplir-ho bé i gestionar-ho correctament és estratègic, no ho podem reduir a màrqueting ni deixar-ho en mans de tercers.