Search Results for ‘què és això del big data’

Les organitzacions sempre han depès de les dades

Les organitzacions sempre han depès de les dades per comunicar-se amb els clients, per gestionar les operacions del negoci, les finances, els pagaments,… per definir la estratègia. Les organitzacions que han aconseguit obtenir les millors dades possibles han gaudit d’un avantatge competitiu oferint millors productes i serveis, a millors preus i condicions allà on eren necessaris i amb alta satisfacció dels seus clients I usuaris. Ara hi han més dades que mai al servei de la estratègia de les organitzacions per trobar noves i millors maneres de guanyar en eficàcia, eficiència i qualitat per competir en millors condicions.

L’anàlisi de les dades ens pot ajudar a reduir costos interns, però no es creix només a base de reduir costos, cal créixer i generar més ingressos i millors marges. En aquest sentit, la millora de la qualitat (no moltes, sinó les que necessitem) de les dades és clau, l’enfocament estratègic de l’anàlisi de les dades per tal de aconseguir dades addicionals, noves i més rellevants per nosaltres i per als nostres clients sembla el camí a seguir. Aquest camí te diferents aproximacions:

Proveïdors de continguts. Iniciatives que capten dades noves o dades que no havien estat capturades abans per tal de construir un negoci al voltant de les mateixes. Un exemple recent és Uber connectant persones amb necessitats complementàries. L’Internet de les coses obrirà pas a un nou món de negocis al voltant de les noves dades.

Infomediadors. Negocis que no estan enfocats a obtenir noves dades, sinó a intervenir (i obtenir un marge de benefici) en l’intercanvi ajudant a les persones a obtenir la informació que necessiten. Google és el paradigma d’aquest model, els seus ingressos per publicitat superen els de tots els diaris i revistes junts.

Informacionalitzar les dades existents. Construir noves dades que els clients necessiten a partir de les dades dels productes i serveis existents. Per exemple, guies turístiques a partir de les dades de geolocalització, el tracking de mercaderies,…

Un altre enfocament estratègic per competir en millors condicions és el que representa la innovació basada en dades, descobrir les relacions ocultes en les dades, determinar nous patrons, passar de petits i nous descobriments a noves idees força. Les companyies d’assegurances treballen per entendre millor els riscos, el botiguers miren de gestionar millor els seus estocs, els departaments de recursos humans localitzen talent,…

Sigui com sigui, el vector d’anàlisi de dades és present en tots els racons de les organitzacions, impregna la seva cultura. Obtenir-les és clau per al millor càlcul possible de la estratègia a seguir. Només quan ja hem calculat tot allò que podem és quan té sentit donar pas a la intuïció i a la imaginació per idear noves alternatives. L’èxit estratègic pot dependre de seguir aquest ordre, almenys això és el que succeeix en les partides d’escacs,.. i en la vida.

L’economia semàntica

Com ja vam veure en un anterior post, les empreses i organitzacions van començar a produir valor reduint els costos de transacció, d’informació i recerca. La idea era que els increments d’escala podien millorar els accessos a la informació i enfortir el poder de negociació amb els proveïdors i clients fent possible la inversió en recerca i tecnologia per tal d’augmentar la eficiència i la qualitat.

Al 1985 Michael Porter va introduir la idea de la cadena de valor, argumentant que per adquirir un avantatge competitiu es necessari tenir en compte la totalitat de la cadena de valor invertint en múltiples competències al llarg de tot el procés capturant un nou valor que superi l’increment dels costos d’organització.

Els canvis tecnològics i la digitalització han introduït un nou escenari; ara és més fàcil que els costos d’organització superin els informacionals i de transacció, avui tot gira al voltant del client. Al 1999 Tim Berners-Lee va introduir el concepte de la web semàntica, tot a un “clic”. Mitjançant un sistema d’enllaços i etiquetes es podia tenir accés universal a qualsevol document des de qualsevol punt d’accés. Internet ho ha canviat tot.

L’economia semàntica acaba de néixer, encara no tenim prou coneixements i experiència per valorar totes les seves capacitats i possible evolució, però si que podem senyalar alguns elements que comencen a tenir un fort impacte:

Big Data: el procés de captació, emmagatzemament, processament, anàlisi i explotació de grans quantitats de dades. La intenció del big data és la predicció dels comportaments (dels clients actuals i potencials) per tal de ser capaços de personalitzar les solucions i respostes a les necessitats de cada client/usuari en cada moment. Es tracta de ser capaços de recollir el màxim de dades de totes les interaccions amb els nostres clients/usuaris i analitzar-les fins que siguem capaços d’identificar patrons de comportament que ens ajudin a predir, realitzar i satisfer els seus desitjos i necessitats. Si fem això, els podrem fidelitzar i incrementar el posicionament de la nostra marca i el seu avantatge competitiu respecte de les altres.

L’Internet de les coses: L’Internet of Everything – IoE – , resulta de la connexió intel·ligent de les persones, els processos, les dades i les coses (els objectes) per a crear nou valor i oportunitats. Les persones veurem multiplicats els nostres sentits (la manera en la que percebem el món), de cop i volta objectes fins ara inanimats ens diran coses, podrem detectar, comprendre i gestionar millor el món que ens envolta. Les empreses i organitzacions desenvoluparan noves oportunitats de negoci i activitat i milloraran la seva eficiència.

La co-creació. La conversa amb el clients ha canviat, la experiència de client i creació de nous productes és cada cop més complexa. No existeix un entrenament formal per resoldre aquest repte, tradicionalment les empreses han utilitzat el mètode d’assaig-error per anar aprenent als llarg dels anys com dissenyar la experiència de client i com crear nous productes. Els clients estan molt ben informats i connectats. Gràcies a Internet i les xarxes socials tots tenen veu, i les empreses poden aprofitar aquesta oportunitat per escoltar el que diuen i oferir-los productes i serveis més diversificats i personalitzats. Amb el desenvolupament de les tecnologies 3D Printing la forma més ràpida i rendible de construir peces i prototips ja és a l’abast de tothom, sense sorolls i amb un manteniment fàcil i senzill. Cada cop més el disseny és el producte, i és un producte que serà dissenyat a les xarxes de valor.

A l’economia semàntica el nou avantatge competitiu passa a ser la capacitat de crear nova informació que pugui ser aprofitada per tota la xarxa; de cadenes de valor a xarxes de valor.

Tendències en tecnologia educativa per al 2015

El darrer informe Horizon destaca sis importants tendències en tecnologia educativa per al 2015 que estant tenint un gran impacte en el món de l’educació:

1. La necessitat de desenvolupar cultures d’innovació. Tothom està d’acord en que la cultura d’una escola és quelcom molt important, però sovint és fàcilment oblidada per la pressió del dia a dia i la rutina de les operacions de gestió.

Crear un ambient on els professionals – professorat i gestors – es sentin valorats i compromesos és crític per a l’èxit d’una escola. Els increments de productivitat, de beneficis, de creixement, de més eficàcia i eficiència del professorat i millor rendiment dels estudiants estan directament vinculats amb el canvi cultural a les escoles. Algunes institucions educatives comencen a introduir metodologies importades del món de la empresa per desenvolupar poc a poc noves cultures d’innovació; altres ja han entrat en el món del BYOD.

2. Aliances i col·laboració entre institucions educatives. Els canvis demogràfics, la necessitat de fortes inversions, la connexió de la oferta educativa amb el món del treball, l’impacte digital,… Fan cada cop més necessari l’establiment d’aliances per fer front a tots aquests reptes amb majors garanties d’èxit; la tecnologia juga un paper catalitzador:

La tecnologia és un factor clau d’èxit, però necessita de fortes inversions. Els problemes pressupostaris i d’inversió de les escoles dificulten la seva capacitat per adquirir tecnologia. A més, el seu grau d’obsolescència es molt elevat, cal una renovació constant de maquinari i programari. Les aliances poden permetre l’obtenció de tecnologia de manera més assequible i sostenible.

Compartir dades i continguts. La tecnologia fa possible la compartició i edició de dades i de continguts. El bigdata a l’educació ens pot ajudar a entendre millor grans volums d’informació molt variable i a gran velocitat. En un post anterior ja vàrem abordar el bigdata des d’una perspectiva genèrica i de negoci, però també pot tenir un impacte directe a l’educació, per millorar i personalitzar els processos d’aprenentatge. El bigdata també pot servir per donar sentit i connectar l’àmplia varietat de situacions, pot connectar punts d’informació entre estudiants d’orígens i circumstàncies diferents i estudiar la correlació entre el rendiment de l’educació i el medi on es desenvolupa l’estudiant.

3. Mètriques i avaluacions. La tecnologia ajuda i permet la personalització de l’aprenentatge. Les dades juguen un paper clau en l’aprenentatge adaptatiu i en la millor comprensió de l’evolució dels estudiants. Els estudiants han de poder avançar al seu propi ritme a mesura que demostren el domini d’un conjunt d’habilitats i coneixements determinats. La tecnologia permet una avaluació de l’aprenentatge de forma personalitzada i un salt des d’un món de proves estandarditzades i dirigides pel professorat, a un món on l’avaluació també es aprenentatge i els estudiants són responsables de supervisar i reflexionar entorn els seus progressos.

4. Recursos educatius oberts. A Internet podem trobar tot els continguts del món, mai podríem arribar a consumir tot el que hi ha. Avui es pugen setanta dues hores de nous vídeos a Youtube cada seixanta segons. Els ingredients ja hi són, els plans d’estudi es podrien construir a partir dels continguts seleccionats i aprovats pels mestres i d’altres experts i els estudiants obtindrien un univers més gran d’opcions a triar per assolir els requisits curriculars. Els cursos es podrien organitzar en funció del nivell de dificultat, metodologia d’aprenentatge, temàtica i d’altres atributs rellevants per optimitzar i personalitzar l’aprenentatge i la participació dels estudiants.

5. Increment de l’aprenentatge semi presencial, on i off line. La oferta de formació on line no para de créixer, és la més convenient per aquells que no es poden desplaçar, no tenen prou temps o no disposen a prop seu de la oferta formativa que necessiten. Però la formació semi presencial pot recollir el millor dels dos mons: els beneficis de la tecnologia i el contacte directe amb els mestres i les pràctiques de laboratori i empresa.

6. Nou disseny dels espais d’aprenentatge. Si tanquem els ulls i intentem imaginar-nos com seran les aules del futur, de ben segur que el primer que ens pot passar pel cap és un espai que no es construeix a partir de taules alineades front d’una pissarra. En una escola on s’imposarà el BYOD caldrà una interfície que permeti compartir i interactuar amb la informació, potser tota una paret de l’aula fa de pantalla interactiva, o potser les taules. Al Col·legi Claver-Raimat dels Jesuïtes de Lleida ja han començat a fer-ho dins el context del seu programa Horitzó 2020.

Capacitat i cultura digital

Digitalització, big data, serveis al núvol , portabilitat-contextualització-mobilitat, internet de les coses, clients i xarxes socials,… tot plegat ha vingut a modificar la manera com les empreses poden ser sostenibles al segle XXI. Cal incorporar el fenomen de la digitalització a la estratègia de les empreses i organitzacions, al seu model de negoci, als seus processos. El que determinarà que les empreses puguin crear o perdre valor passarà per la seva capacitat i cultura digital.

Les empreses hauran de millorar les seves interaccions amb els diferents stakeholders fent ús dels diferents canals i formats multimèdia, personalitzant els missatges a cada diferent context social i geogràfic, facilitant la connectivitat de les seves comunitats. Això els permetrà baixar els seus costos d’interacció alhora que incrementarà el seu grau de coneixement dels clients i el nivell de satisfacció dels mateixos. La digitalització està provocant l’aparició de nous models de negoci al permetre noves intermediacions i un nou rol per als clients i els seus iguals.

La consultora McKinsey ha detectat set noves forces que canviaran la manera de competir en un món digitalitzat:

Pressió sobre els preus i els marges. Cap cop el mercat és més perfecte, és més fàcil comparar preus, nivells de servei, opinions dels productes,… tota la informació està a un clic de distància. Els clients volen – i exigeixen – poder comparar els diferents productes i serveis al seu abast, això farà que tots es semblin més entre ells i provoca pressions per baixar el preu i fer-se més atractius mitjançant ofertes i promocions.
Competidors emergents. Operadors d’altres indústries poden aparèixer i competir al nostre sector. Google Wallet, Apple Pay, Rakuten,… no son empreses del sector financer, però ofereixen serveis i productes financers.
Un pot arrossegar a tots. Els negocis digitals redueixen els costos de transacció i laborals. Els minoristes online poden arribar a generar el triple d’ingressos per empleat que els de les grans botigues. Les economies d’escala al gestionar gran quantitat de dades digitalitzades poden provocar disrupcions en sectors intensius en informació com la banca, les assegurances, telecomunicacions,… el primer que faci el moviment s’ho pot endur tot.
Models de negoci clau en mà. Les barreres financeres d’entrada per competir en un determinat sector s’han fet més baixes, un exemple clar és el Saas (software com a servei). Els models de negoci poden integrar parts o peces de tercers. Amazon ofereix serveis logístics, serveis tecnològics,… Al sector del turisme apareixen portals per dissenyar i empaquetar viatges, personalitzar experiències,.. que també integren productes i serveis de tercers. Nous intermediaris digitals que afegeixen un nou valor.
Trobar i retenir talent. La digitalització i el creixement exponencial de la computació envairà cada cop més funcions de coneixement dins les empreses i les organitzacions. Però no tot es automatitzable, calen programadors, analistes, creatius, pensadors de nous models de negoci,… Sembla clar que la part digital dels negocis tendirà a créixer.
Globalització. El món digital no te fronteres, les experiències d’usuari i sistemes de pagament funcionen per tot el món tant pel que fa al B2C com al B2B.
Velocitat i canvi dels models de negoci. La digitalització fa que els models de negoci estiguin en constant evolució. El sector de la música ha passat del CD al MP3 i a Spotify; al transport, iniciatives com Uber o Zipcar estant provocant forts canvis, a l’automoció Google provocarà canvis a curt i els fabricants d’automòbils s’hauran d’adaptar a les noves demandes.

Davant d’aquests forces les empreses i organitzacions hauran de repensar la seva estratègia i prendre decisions en relació a:

a. Vendre i/o comprar. La rendibilitat d’alguns negocis pot ser menys atractiva en un món digitalitzat on calen noves capacitats. La cartera de negocis es pot alterar per tal de trobar el perfil i talent adient.

b. Dirigir o seguir als clients. Fer el canvi de producte a servei i passar a dissenyar i gestionar un ecosistema de clients o protegir-se en sectors que encara tinguin fortes barreres d’entrada, reglamentació complexa i patents que protegeixen els beneficis. L’alternativa de mantenir-se als dos mons – àtoms i bits – obre la porta a la por a la canibalització dels propis productes i serveis, però no prendre cap decisió no és una opció.

c. Cooperar o competir. Segurament les dues coses alhora, cooperar amb uns i competir amb d’altres. Jeremiah Owyang, expert en estratègia digital, ha elaborat una llista de 200 empreses que ja hi treballen en l’economia col·laborativa, constantment actualitzada en aquest directori.

d. Diversificar o centralitzar en iniciatives digitals. La diversificació redueix riscos però tendeix a limitar la capacitat d’inversió per aconseguir suficient diferenciació dels competidors. Aquest camí demana un tipus de gestió de l’estil de fons privats per monitoritzar les inversions i tancar aquelles que no generin un impuls prou ràpidament. En empreses grans i madures la estratègia pot passar per concentrar els esforços i aprofitar el vector digital per desenvolupar noves experiències multicanal i multiformat per als seus clients

e. Integrar o separar les iniciatives digitals. Integrar, encara que ens suposi un gran esforç cultural i més dificultats per atreure talent nou. D’altre manera els negocis físics no evolucionaran i afegiran nou valor als clients ni generaríen sinergies de costos i economies d’escala.

f. Delegar o integrar verticalment. Integrar amb el suport necessari, però integrar. No és quelcom que puguem deixar en mans de tercers. És clau i estratègic. Qui té el client té el negoci, necessitem estar connectats amb els nostres clients. El propòsit de les empreses i organitzacions no es delegable.

Les empreses i organitzacions, per poder mantenir la seva competitivitat, necessiten vitaminar les seves capacitats i cultura digital modificant les seves estructures, processos, sistemes i model d’incentius. És necessari plantejar-se objectius de creixement de vendes o de quota de mercat en els diferents canals digitals així com de reducció de costos tenint en compte els dels nous competidors digitals.

L’adquisició de les diferents capacitats digitals passarà per una triple acció: adquirir-ne de fora incorporant nous perfils; encarregar tasques a tercers que ens ajudin; establir plans de formació intensius. Però les empreses i organitzacions necessiten tenir dins aquestes capacitats i cultura, no es quelcom delegable, és central i estratègic, ha d’impregnar el nostre propòsit. La integració del món analògic i del mon digital és quelcom que esperen i desitgen els clients i usuaris i això només es pot garantir des de dins i amb aliances que ens permetin créixer i oferir nous serveis i experiències amb costos més baixos. I tot això en un cicle molt dinàmic de generació constant de nous avantatges competitius.

Potser la millor manera per començar a millorar la nostra capacitat i cultura digital passa per dibuixar i afinar tots aquells processos que ens permeten captar, retenir i aprendre de totes les interaccions amb els nostres clients i usuaris per tal de garantir la millor experiència possible.

Captació de fons per a entitats sense afany de lucre

Les entitats sense afany de lucre necessiten captar fons privats per poder garantir la seva sostenibilitat, en certa manera es bo que això sigui així doncs les manté en tensió i innovació constants, els permet teixir noves aliances i relacions i consolida la seva necessària independència. A curt termini apareixen noves tendències que poden ajudar a definir les estratègies de captació de fons per a entitats sense afany de lucre:

Fer ús de la tecnologia: Les entitats sense afany de lucre hauran d’activar els avenços tecnològics per captar i fidelitzar nous donants. La captació de fons passa per la construcció de relacions amb persones i institucions que volen o voldran donar diners o altres recursos; persones i institucions amb disposició i capacitat de donar. Quan més estreta és la relació, quan més propera i personal, més fàcil resulta la interacció i la comunicació i la conversió en forma de donatiu.

El problema es que aquest tipus d’acció no és escalable, demana molt de temps i esforç. Es fa necessari l’aplicació de metodologies de segmentació i l’ús d’eines socialmedia per identificar millor els potencials donants; el volum dels diferent tipus de segment i el seu nivell possible de donació; el seu grau de convertibilitat; les diferents accions on i off line a desenvolupar per captar-los; el cost que tindran aquestes accions; el temps que trigarem a amortitzar aquest cost de captació inicial; el moment en el que haurem recuperat la inversió realitzada; el marge net que significarà cada donant si aconseguim la seva fidelització,… És a dir, aplicar estratègies de màrqueting, aquest cop per una bona causa.

Emergències versus necessitats estructurals. Molts dels donants actius efectuen els pagaments de forma automàtica, com si estiguessin pagant una factura, els arriba un rebut domiciliat al compte corrent i el paguen. Aquest tipus de donant és el que ha establert un vincle amb la entitat, existeix una relació i un relat compartit. Però avui en dia veiem altres aproximacions on les persones son capaces de fer un donatiu si perceben una necessitat – la Marató de TV3 és un clar exemple -, aquí no hi ha història i relats compartits, sinó la percepció d’una necessitat i la motivació per veure un resultat a curt termini. Per moltes entitats del tercer sector ha estat més senzill captar fons privats per dur a terme casals d’estiu als mesos de juliol i agost – per garantir la dieta complerta – que obtenir-los explicant la complexitat i diversitat de la seva tasca diària.

Anàlisi de dades. Les entitats sense afany de lucre necessiten disposar d’eines i coneixements per monitoritzar i supervisar el valor dels seus donants, quan fan les aportacions, com les fan, cada quan les fan, des d’on i amb quin valor,… L’anàlisi d’aquestes dades de comportament financer i no financer ja és a l’abast d’aquest tipus d’entitats.

Proactivitat per aprofitar oportunitats. És necessari ser pràctics i tenir la capacitat de desenvolupar estratègies que connectin fets i idees rellevants de l’imaginari col·lectiu amb la causa i la missió de les entitats sense afany de lucre. Cal presentar les entitats com a catalitzadores d’aquestes necessitats captades per l’imaginari col·lectiu (pobresa infantil, pobresa energètica, fracàs escolar, atur juvenil, marginació i exclusió, necessitat d’habitatge,…) per activar plans i campanyes per captar donacions.

El lideratge a les entitats sense afany de lucre passa també per la capacitat de desenvolupar aquestes polítiques de captació de fons.

Millorar el procés d’ensenyament-aprenentatge

Un recent estudi realitzat a la Universitat de Durham ha investigat com millorar el procés d’ensenyament-aprenentatge, per fer-ho han donat resposta a tres interrogants: Què és el que fa gran a un ensenyament? Quins marcs o eines de treball ens podrien ajudar? Com podríem amb tot això garantir un millor aprenentatge?.

Per respondre a la primera pregunta en relació a què és el que fa gran a un ensenyament necessitem establir què entenem com a “gran”. Un gran ensenyament es aquell que condueix a la millora de l’estudiant, resulta eficaç per al seu rendiment i progrés. L’anàlisi detalla sis components per un gran ensenyament:

Domini i coneixement del contingut. Els millors mestres i professors tenen un coneixement profund de les seves matèries, si el coneixement del professorat està per sota d’un determinat nivell resulta un impediment significatiu per l’aprenentatge dels estudiants. El professorat ha de dominar el contingut i la manera com els estudiants el pensen i el comprenen per tal d’identificar els errors i trobar noves formes d’explicació.
Qualitat de l’ensenyament. Les pràctiques, les avaluacions, els treballs previs i la revisió valorada dels mateixos, la gestió del temps per a garantir prou pràctiques i estudi,.. són elements clau de qualitat que tenen un impacte directe en els resultats dels estudiants.
La gestió del clima/emocions a l’aula. La relació i interacció entre el professorat i els estudiants i entre els estudiants és una demanda constant. Les accions encaminades a reforçar la autoestima i l’èxit dels esforços ajudaran més que la valoració de les insuficiències.
La gestió de l’aula. L’ús eficient del temps, la coordinació de recursos i espais, l’establiment de regles clares,… són rellevants per maximitzar l’aprenentatge.
Les creences i models del professorat. El professorat adopta unes determinades pràctiques particulars segons la seva cosmovisió de l’aprenentatge i selecciona un rol determinat com a ensenyant i un altre per l’estudiant. Què és més important? Que el professorat ensenyi o que l’alumnat aprengui? Cada cosmovisió donarà diferents posicions.

Captura de pantalla 2014-11-05 a les 19.12.10

eficàcia de 10 tècniques d’aprenentatge. Dunlosky 2013

Comportament professional. Els comportaments exhibits pel professorat també impacten en el resultat dels estudiants. La reflexió pedagògica i didàctica, la col·laboració i el treball d’equip amb l’equip de professors, el suport a d’altres col·legues professionals, l’enllaç de comunicació amb els pares… són elements molt rellevants.

La segona pregunta que ens fèiem més a dalt volia donar resposta als marcs i eines de treball necessaris per millorar la qualitat de la docència i el procés d’ensenyament-aprenentatge, les vies de resposta passen per:

Observacions a l’aula per part de companys i col·legues professionals. L’èxit de les observacions s’ha de circumscriure en un procés formatiu emmarcat com a una eina de desenvolupament. La observació serà eficaç en la mesura que sigui un exercici de col·laboració entre iguals.
Models que avaluïn els guanys en el rendiment dels estudiants. Medir correctament, sense arbitrarietat, curs rere curs, evitant desviacions subjectives… No és tasca fàcil, el bigdata aplicat a l’educació pot ser una bona solució.

La tercera qüestió posava el focus en com millorar l’aprenentatge. La millora continua i el feedback necessari per retrolimentar al professorat és més sostingut i probable quan:

El focus es manté clarament en la millora dels resultats dels estudiants.
El feedback es clar i es vincula a l’assoliment de reptes concrets.
L’atenció està en l’aprenentatge més que a una persona concreta o en comparació a d’altres.
Fomenta en el professorat la necessitat de la formació continua.
La retroalimentació està intervinguda i gestionada per un mentor que ajuda al professorat en un ambient de confiança i suport.
L’ambient d’aprenentatge professional i de suport a la innovació es promogut i liderat des de la institució educativa.

23 tecnologies dominants

L’Institute of Electrical ans Electronics Engineers preveu en el seu darrer estudi un conjunt de 23 tecnologies dominants pels vols de 2.022

1. Seguretat. El creixement exponencial de les dades (Big Data, cloud computing,..) i el desenvolupament de l’anàlisi de les mateixes poden ser subjecte d’atacs. Equilibrar la seguretat i la privacitat és la pregunta clau a la que cal donar resposta tecnològicament.

2. Propietat intel·lectual oberta. Des del programari lliure fins als estàndards d’accés obert per a la publicació de codi.

3. Sostenibilitat. Cotxes, equipaments, il·luminació LED , bateries, xips,… farà falta molta energia, molta.

4. MOOCs. Amb el potencial de transformar el panorama de l’educació universitària, desintermediant continguts i institucions i modificant el rol dels diferents agents del sector.

5. Ordinadors quàntics. La llei de Moore avançarà implacablement.

6. Nanotecnologia. Dispositius MEM, nanopartícules i la seva aplicació a la roba, el cos, la medicina i els medicaments…, no s’escaparà cap indústria de la seva aplicació.

7. Circuïts 3D integrats. Transició de les plaques de circuïts impresos per a 3D ja en funcionament en l’àmbit de l’automoció, s’entendrà a tot l’espectre de productes tecnològics.

8. Memòria universal. Vindrà a substituir la memòria DRAM i modificarà l’arquitectura del maquinari i del programari.

9. Nuclis. Pels vols del 2.022 els processadors amb diversos nuclis estaran estesos a tots els aparells informàtics.

10. Fotònica. Vindrà a resoldre els problemes d’ample de banda, latència, i reptes de consum energètic.

11. Treball en xarxa i interconnectivitat. L’evolució a tots els nivells del treball en xarxa seguirà impulsant la investigació i l’economia digital.

12. Xarxes definides pel programari. Openflow i SDN. Amb increment de transparència, flexibilitat i funcionalitat. Cisco és una de les empreses que ho treballa.

13. Informàtica d’alt rendiment. Des de l’exascale computing fins al núvol.

14. Informàtica al núvol. Al 2.022 estarà molt consolidada i desenvolupada.

15. Internet de les coses. Domòtica, roba, multitud de gadgets,.. el límit serà la nostra privacitat.

16.Interfícies naturals. Interactuar amb els equips informàtics a través del tacte, el gest i la parla seran una realitat. (vídeo1, vídeo2).

17. Impressió 3D. La propera revolució industrial, canviarà la manera de fabricar i baixarà els costos de producció al democratitzar-la.

18. Big Data y anàlisi de les dades. L’exponencial creixement de les dades i la demanda del seu anàlisi per extreure idees i conclusions té un gran potencial per millorar les decisions basades en dades en tots els sectors d’activitat.

19. Aprenentatge automàtic i sistemes intel·ligents. Classificant i millorant resultats de cerca, recomanant productes i serveis, generant models de previsió meteorològica, bursàtil,… (vídeo3, vídeo4).

20. Visió per computador i reconeixement de patrons. Extraient informació de fotografies i vídeos.

21. Ciències de la vida. La tecnologia tindrà un gran impacte en la millora de la salut humana i animal, així com de les amenaces mediambientals.

22. Bioinformàtica. El Big Data, la nanotecnologia i la fotònica aplicats a la medicina permetran la millora de la salut i un nou coneixement de la vida humana.

23. Robòtica mèdica. Des de tasques de subministraments als hospitals passant per la telemedicina, les pròtesis avançades,.. la robòtica innovarà la medicina.

l’educació com a servei

Podríem establir un paral·lelisme entre la indústria del software corporatiu i el sector universitari per arribar a induir el proper naixement de l’educació com a servei.

No fa pas gaire temps que la compra, personalització, implementació, manteniment i actualització eren els principals conceptes facturadors de les grans companyies de venda de solucions informàtiques per a la gestió de les empreses. Una gran negoci que s’ha esfumat en gran part. El cloud compunting i el software as a service (SaaS) han canviat les regles de joc, ara el nou facturador és el lloguer d’us per usuari i mes, i no es ven el paquet sencer sinó només els components que el client necessita i quan ho necessita. L’educació com a servei tindrà el mateix impacte, (EaaS, Education as a Service).

Carreres universitàries, màsters, postgraus, doctorats, post doctorats…. paquets grans, cars, llargs, on els clients paguen per tot des de l’inici independentment del que necessitin… té pinta d’evolucionar cap a una oferta d’educació com a servei a mida, no?

Les preferències dels potencials clients; l’aparició i evolució dels mooc; la innovació de les ofertes de formació des del món de la empresa – professionals, amb reconegut know-how d’un sector, verticals, pràctiques, certificades, incrustades en el mercat -, obligaran a les universitats a evolucionar cap a sistemes d’educació com a servei.

Això no passarà de cop, és qüestió de pocs anys que els clients potencials exigeixin ofertes més a mida respecte als seus gaps de coneixement i les demandes laborals i respecte del temps necessari per adquirir nou coneixement i retornar al mercat laboral.

La estratègia del sector universitari passa per redefinir el seu model de negoci:

A qui serveix
Quin valor afegeix
Qui genera els ingressos
Com genera el seu ecosistema de clients i com s’ho fa per fidelitzarlos
Com innovar constantment en el desenvolupament de productes i serveis educatius: en l’educació com a servei l’experiència d’aprenentatge és cor del model de negoci, l’anàlisi de dades serà clau
Com mantenir el client al centre de totes les decissions: Orientar-se a client, als seus resultats, acompanyar i guiar als clients per connectar los amb el mercat i els seus ocupadors
Com decidir: Repensar les estructures de govern i de lideratge per millorar en eficiència i eficàcia.

El sector va reaccionar tard i malament al naixement de l’e-learning (l’aparició de la UOC es produeix en gran part perquè el sector no la veia com una amenaça, senzillament no creia que fos possible), ara actúa a la defensiva amb els mooc,… En el proper futur les universitats guanyadores seran les que puguin (podran?) dur a terme aquests passos, la resta es veurà relegada o desapareixerà.

Però tot plegat és una inducció, és a dir, un intent d’afegir coneixement nou per al debat del futur de les universitats.

9 idees per canviar i millorar les escoles

1) Per canviar i millorar les escoles, les podríem començar a imaginar diferenciant el “locus” del “situs”, és a dir, la seva col·locació i la seva situació. Estem en un determinat “locus” dins del medi i en un determinat “situs” respecte les altres coses dins el medi. No hi ha situació possible sense col·locació, però una mateixa col·locació pot donar lloc a situacions molt diverses.

Ens podríem imaginar escoles incrustades i relacionades amb el seu entorn, sense murs ni tanques; ens podríem imaginar aules diferents, també sense parets ni límits estàtics. Les aules modernes no seran com les que recordem, en termes d’art s’assemblarien més a un quadre abstracte en el sentit de quelcom ric, viu , creatiu, en moviment – i per tant, desenfocat- , estimulant, en evolució constant.

2) Podríem deixar de funcionar sota el paradigma de la industrialització que anomena Ken Robinson, i abandonar una sistema que funciona –literalment- a tocs de pito i sirenes per avisar-nos del moment en el que hem de començar a aprendre o deixar de fer-ho. Sembla un xic artificial i obsolet pensar que l’aprenentatge es pugui detenir o iniciar automàticament a toc de timbre.

3) Podríem aprofitar les potencialitats del big data per a fer realitat la personalització del procés d’ensenyament-aprenentatge. Sabem que els estudiants són diferents i insistim a ensenyar i avaluar a tots de la mateixa manera. No té massa sentit i no és necessari continuar per aquest camí.

4) Podríem donar veu als estudiants i “co-crear” amb ells els activitats i plans d’estudi; el nivell de vinculació i compromís probablement augmentaria de forma considerable. El professorat pot acompanyar aquest procés dirigint el “partit” des de la banqueta, ja no cal que sigui ell qui marqui els gols, cal que acompanyi, assessori, orienti, doni eines per a que els estudiants descobreixin les respostes.

5) Un clàssic. “Men sana in corpore sano”. Què més afegir? En el darrer post ja fèiem referència a la relació entre moviment i coneixement citant el “Menó” de Plató. Els espais de migdia es podrien repensar en aquest lògica.

6) Podríem posar a l’estudiant al veritable centre de l’escola. El més important d’una escola són els seus estudiants, totes les decisions s’han de prendre des d’aquesta perspectiva, del que és millor per a ells, per al seu procés d’aprenentatge amb el màxim aprofitament de totes les oportunitats i recursos.

7) El professorat ha d’assumir que el sector està canviat, el món ho està fent. Acceptar que hi han canvis i aprofitar el moment per créixer professionalment, desaprendre i aprendre nous coneixements, cal estar oberts a aquesta perspectiva. Cal construir espais de recursos i eines compartides, espais de formació i acompanyament i mentorització del professorat. No hi han escoles millors que els seus professors i professores.

8) L’escola ha d’estar connectada amb el món, internacionalment. Els estudiants haurien de poder interactuar regularment amb estudiants d’altres països per contrastar i comprendre diverses perspectives. Les noves tecnologies ens ho posen més a l’abast que mai abans; a més, aquests treballs es poden publicar a la xarxa i obtenir feedback de tota la comunitat educativa; això ajudarà el seu pensament crític.

9) El professorat ha de treballar en equip i en xarxa; tot s’ha tornat massa complexa com per a que una persona tota sola pugui tirar endavant. Compartir continguts, eines, recursos,… és imprescindible. La cultura organitzativa de les noves escoles necessita de persones que treballin juntes amb metes, afectes i interessos comuns.

Acabem de parlar d’afectes, els sentiments existeixen. El professorat i personal de gestió de les escoles té sentiments. No veig manera d’abordar el canvi a les escoles sense pensar en els sentiments dels equips, podem fer veure que no hi son o que es resolen fora de la feina, però hi son.

Els canvis generen sentiments (l’ansietat és la primera resposta emocional al canvi), i el sector educatiu està canviant. Quan estem aclaparats per les emocions ens consta molt aprendre i desaprendre. El lideratge i direcció de les escoles ha de tenir una estratègia clara per a la gestió de les emocions dels equips; no podem esperar que el professorat faci la seva tasca de la millor manera possible sense donar el suport i acompanyament necessari a la gestió de les seves emocions. Educació i emoció van plegats.

Un món datificat

Un dels llibres d’aquest estiu ha estat ” big data, la revolución de los datos masivos” de Viktor Mayer-Schonberger i Kenneth Cukier.

La hipòtesi força del llibre es que la datificació del món canviarà la nostra preferència per la causalitat (voler saber el per què) per la correlació (saber què passa i què passarà). El gran canvi quantitatiu (tenir la nova capacitat d’obtenir TOTES les dades) provocarà un canvi qualitatiu. Les dades massives (big data) seran una nova font d’innovació i de creació de valor econòmic.

El primer pas va ser la digitalització, es a dir, fer que la informació analògica fos llegible pels ordinadors alhora que es guardava i tractava a costos molt baixos. Datificar és anar més enllà, es tracta de recopilar informació del món – de tot el que existeix al món – i transformar-ho a format de dades per poder quantificar-ho i alliberar el valor implícit d’aquesta informació.

A l’any 2004 Google va anunciar que volia posar a l’abast de tothom tots els llibres, per això va començar a digitalitzar i guardar totes i cadascuna de les pàgines de milers i milers de llibres. Google disposava d’imatges que les persones podien convertir en informació útil al ser llegides. El segūent pas va ser datificar tota aquest informació aplicant un programa de reconeixement òptic de caràcters (OCR) per identificar les lletres i paraules. El resultat vaser un text datificat enlloc d’una imatge digitalitzada d’una pàgina.

La datificació va permetre indexar el text, i, per tant, que es poguessin fer cerques en ell.

El big data té a veure amb tres canvis de mentalitat:

– Tenim la capacitat d’analitzar grans quantitats d’informació. Ja no ens cal acudir a una mostra aleatòria per poder fer prediccions. Podem tenir TOTES les dades.
– Ens podem permetre un cert desordre i imprecisió en el conjunt de les nostres dades, la gran quantitat compensa les imprecisions
– Busquem el què passa i no les seves causes

El món, en sí mateix, és datificable, tot es pot geolocalitzar, podem col·locar sensors a tot arreu, podem quantificar i recopilar el món sencer, podem rastrejar persones i objectes, podem saber s hi ha un embús de trànsit a partir del nombre de smartphones i la seva velocitat en un tram de carretera determinat, o saber el nombre de persones que hi ha en una manifestació.

La datificació també arribarà a les nostres experiències i emocions. Facebook datifica les nostres relacions; Twitter els nostres pensaments; Linkedin la nostra experiència professional…La informació datificada i correlacionada de la nostra presencia a la xarxa acabarà convertint-se en un indicador per poder tenir accés a préstecs en determinades condicions, per establir el preu de la nostra assegurança… Avui ja es fa servir la freqüència de tuits per estimar els ingressos de taquilla d’una estrena de Hollywood.

El món és informació. Aquesta informació en forma de dades es pot explotar i reutilitzar, el valor de les dades no disminueix amb el seu ús. El més essencial de les dades és el seu valor de reutilització; recopilar informació i saber trobar maneres de fer-ne un ús és esencial, aquest és l’actiu intangible més important de les empreses i organitzacions.

Per a les persones ens quedarà l’espai del que encara “no és”, del que encara “no ha estat pensat ni dit”, l’espai de la creativitat, de la intuïció i l’ambició intel·lectual. Torna Parmènides.

Older Entries Newer Entries

ladislau girona

Ajudo les organitzacions en el seu desenvolupament estratègic i de negoci. Management, educació, Internet, filosofia, nonprofit.