Search Results for ‘mooc’

MOOC, 8 tipologies

Recentment he llegit un article al blog de Donald Clark parlant dels MOOCS i les seves diferents tipologies des d’una perspectiva pedagògica, des del punt de vista dels instruments d’aprenentatge que incorporen

.

En primer lloc ens parla dels TransferMOOCs, la oferta de Coursera entraria dins aquesta categoria. Es tracta de traslladar a una plataforma MOOC els cursos existents; estan conduits pel professor, el supòsit pedagògic és el de la transferència de continguts, molts imiten els cursos tradicionals amb l’ús de conferències, proves curtes, avaluacions. És la opció mes moderna dels cursos tradicionals.

En segon lloc, els MadeMOOCs, Udacity es qui representa millor aquesta categoria. Més innovadors en l’ús del vídeo, defugint els “talking heads”. La qualitat del material, la elaboració de les tasques, la resolució de problemes i les experiències d’interactivitat amb el material i el programari, el treball col·laboratiu i les experiències de co-avaluació entre els alumnes, son característiques d’aquesta tipologia.

En tercer lloc, els SynchMOOCs, cursos amb data d’inici i d’avaluació fixes. Tant Coursera com Udacity (amb els seus “hexamestres”, cursos de set o vuit setmanes) incorporen dins el seu portafoli aquest tipus de cursos. La idea es facilitar l’alineació del treball docent amb la seva cohort d’estudiants i incrementar la motivació dels mateixos.

En quart lloc, els AsynchMOOCs, cursos totalment oberts, sense dates fixes d’inici o avaluació. Es poden començar en qualsevol moment i lloc (diferents zones horàries). Aquesta tàctica potser ajuda a reduir les altes taxes d’abandonament. A Coursera pots realitzar un curs en modalitat totalment auto-formativa, però llavors no tens garantit el certificat de finalització.

En cinquè lloc, els AdaptativeMOOCs. CogBooks és l’exponent d’aquesta categoria. Utilitzen algoritmes adaptatius per presentar experiències d’aprenentatge personalitzades basades en una avaluació dinàmica i un conjunt de pre-requisits establerts per poder iniciar el curs. Aquests cursos no lliuren els coneixement de forma plana, clara i estructurada; les analítiques del seu funcionament serveixen per a la millora contínua del curs. La Fundació Gates els ha identificat com a la tipologia amb més potencial per a la productivitat de MOOCs a gran escala.

En sisè lloc, els GroupMOOCs, NovoEd la plataforma MOOC de Stanford és l’exemple. Es tracta de cursos que comencen amb grups reduïts d’estudiants que treballen col·laborativament, la idea es incrementar el grau de retenció i fidelització dels estudiants. Els estudiants són seleccionats per un software que te en compte aspectes sociodemogràfics, geogràfics, habilitats i coneixements; els estudiants disposen d’un mentor per reforçar el seu compromís i progrés.

En setè lloc, els ConnectivistMOOCs. Iniciats per George Siemens i Stephen Downes. El coneixement prové més de la xarxa de connexions que no pas d’un contingut predefinit. En els altres MOOCs veus vídeos, en aquest tipus de MOOC realitzes els vídeos. Els participants comparteixen els seus coneixements i van generant una trajectòria pròpia.

En vuitè i darrer lloc, els MiniMOOCs. OpenBadges és l’exemple més clar. En general els MOOCs tendeixen a associar-se a les universitats i als seus tempos organitzatius. Però apareixen nous i petits cursos especialitzats que no necessiten ni s’ajusten a un calendari de set o vuit setmanes o més, i que, a més, poden ser més fàcilment comercialitzables.

Sigui quina sigui la tipologia escollida, el més important és centrar-se en les necessitats dels estudiants. Finalment, els atributs que que fan atractiu un MOOC passen per:

El Branding de la institució – i del professor o professora – que els ofereix
Els recursos i la qualitat dels materials
La certificació de la superació i finalització del curs (i la seva convalidació per altres estudis). Apareixen noves iniciatives orientades a certificar i validar la formació continua adquirida a la xarxa, per exemple Degreed.

El nivell de dificultat i pre-requisits
Les opinions dels participants i el seu nivell de satisfacció i recomanació
El model pedagògic i el paper del connectivisme
La carga de treball i la facilitat per aprendre

A Catalunya, la UAB ja ha començat a fer els primers passos, tamé la UdG a través de Miríada ; al mercat espanyol la iniciativa ha estat d’una escola de negocis, l’IE; altres universitats espanyoles també ofereixen cursos mitjançant Míriada, la plataforma iberoamericana per als MOOCs. Mentre escric aquest post apareix un altre iniciativa des de Xile, Classroom; en paral.lel la Comissió Europea, a través de l’Eadtu posa en marxa una iniciativa de llançament de MOOCs amb dotze universitats a distància, entre elles la UNED.

Quan trigarem – des de el sistema universitari català – a prendre la iniciativa i organitzar una oferta orientada a les necessitats dels participants?

Robots o professorat

Robots o professorat, aquest és el tema d’un recent article de Tony Bates que m’ha cridat l’atenció. Planteja el dilema de si la tecnologia ha de substituir al professorat automatitzant els processos d’aprenentatge o si l’hem d’utilitzar per a potenciar al professorat i estudiants. Sembla que la resposta podria passar per una solució híbrida i equilibrada.

El dilema robots o professorat neix als anys seixanta amb Skinner i les seves màquines d’ensenyament per reemplaçar al professorat. Als vuitanta Seymour Papert planteja un ús de la tecnologia que apoderi als estudiants, no que els ensenyi directament substituint al professorat.

Llavors va arribar Internet fent possible la interacció asíncrona – sense coincidència ni el temps ni en l’espai – entre estudiants i professorat i entre els mateixos estudiants. Apareix un enfocament constructivista de l’ús de la tecnologia en l’educació. Es desenvolupen iniciatives d’educació on line incrementant la comunicació entre professorat i estudiants amb diferents intensitats d‘asincronia en la concreció de les seves metodologies educatives. Més tard neixen els MOOC’s, donant lloc a grans volums de dades pel que fa a l’anàlisi del procés d’aprenentatge i a una reactivació de l’enfocament adaptatiu del mateix amb l’aplicació d’intel·ligència artificial capaç de gestionar cursos massius. Torna a aparèixer el dilema entre robots o professorat, sorgeix un conflicte de filosofies i pedagogies; d’una banda la visió objectivista i conductista del món representada per l’automatització (una forma per reduir la despesa pública en educació i liberalitzar el mercat?); de l’altra, l’enfocament constructivista de l’aprenentatge col·laboratiu on line.

La tecnologia impacta en tots els sectors, també en el món de l’educació, però substituir al professorat per robots no millorarà l’aprenentatge en els aspectes clau necessaris al segle XXI: habilitats intel·lectuals d’alt nivell, pensament crític, innovació, creativitat, resolució de problemes complexos, treball d’equip, gestió del coneixement,…

Som animals socials i emocionals i aprenem de manera diferent al robots (per ara?). Hem d’utilitzar la tecnologia per permetre als estudiants més control i responsabilitat del seu aprenentatge, però l’automatització – en sí mateixa – no és la solució per al procés d’ensenyament-aprenentatge.

Tendències en tecnologia educativa per al 2015

El darrer informe Horizon destaca sis importants tendències en tecnologia educativa per al 2015 que estant tenint un gran impacte en el món de l’educació:

1. La necessitat de desenvolupar cultures d’innovació. Tothom està d’acord en que la cultura d’una escola és quelcom molt important, però sovint és fàcilment oblidada per la pressió del dia a dia i la rutina de les operacions de gestió.

Crear un ambient on els professionals – professorat i gestors – es sentin valorats i compromesos és crític per a l’èxit d’una escola. Els increments de productivitat, de beneficis, de creixement, de més eficàcia i eficiència del professorat i millor rendiment dels estudiants estan directament vinculats amb el canvi cultural a les escoles. Algunes institucions educatives comencen a introduir metodologies importades del món de la empresa per desenvolupar poc a poc noves cultures d’innovació; altres ja han entrat en el món del BYOD.

2. Aliances i col·laboració entre institucions educatives. Els canvis demogràfics, la necessitat de fortes inversions, la connexió de la oferta educativa amb el món del treball, l’impacte digital,… Fan cada cop més necessari l’establiment d’aliances per fer front a tots aquests reptes amb majors garanties d’èxit; la tecnologia juga un paper catalitzador:

La tecnologia és un factor clau d’èxit, però necessita de fortes inversions. Els problemes pressupostaris i d’inversió de les escoles dificulten la seva capacitat per adquirir tecnologia. A més, el seu grau d’obsolescència es molt elevat, cal una renovació constant de maquinari i programari. Les aliances poden permetre l’obtenció de tecnologia de manera més assequible i sostenible.

Compartir dades i continguts. La tecnologia fa possible la compartició i edició de dades i de continguts. El bigdata a l’educació ens pot ajudar a entendre millor grans volums d’informació molt variable i a gran velocitat. En un post anterior ja vàrem abordar el bigdata des d’una perspectiva genèrica i de negoci, però també pot tenir un impacte directe a l’educació, per millorar i personalitzar els processos d’aprenentatge. El bigdata també pot servir per donar sentit i connectar l’àmplia varietat de situacions, pot connectar punts d’informació entre estudiants d’orígens i circumstàncies diferents i estudiar la correlació entre el rendiment de l’educació i el medi on es desenvolupa l’estudiant.

3. Mètriques i avaluacions. La tecnologia ajuda i permet la personalització de l’aprenentatge. Les dades juguen un paper clau en l’aprenentatge adaptatiu i en la millor comprensió de l’evolució dels estudiants. Els estudiants han de poder avançar al seu propi ritme a mesura que demostren el domini d’un conjunt d’habilitats i coneixements determinats. La tecnologia permet una avaluació de l’aprenentatge de forma personalitzada i un salt des d’un món de proves estandarditzades i dirigides pel professorat, a un món on l’avaluació també es aprenentatge i els estudiants són responsables de supervisar i reflexionar entorn els seus progressos.

4. Recursos educatius oberts. A Internet podem trobar tot els continguts del món, mai podríem arribar a consumir tot el que hi ha. Avui es pugen setanta dues hores de nous vídeos a Youtube cada seixanta segons. Els ingredients ja hi són, els plans d’estudi es podrien construir a partir dels continguts seleccionats i aprovats pels mestres i d’altres experts i els estudiants obtindrien un univers més gran d’opcions a triar per assolir els requisits curriculars. Els cursos es podrien organitzar en funció del nivell de dificultat, metodologia d’aprenentatge, temàtica i d’altres atributs rellevants per optimitzar i personalitzar l’aprenentatge i la participació dels estudiants.

5. Increment de l’aprenentatge semi presencial, on i off line. La oferta de formació on line no para de créixer, és la més convenient per aquells que no es poden desplaçar, no tenen prou temps o no disposen a prop seu de la oferta formativa que necessiten. Però la formació semi presencial pot recollir el millor dels dos mons: els beneficis de la tecnologia i el contacte directe amb els mestres i les pràctiques de laboratori i empresa.

6. Nou disseny dels espais d’aprenentatge. Si tanquem els ulls i intentem imaginar-nos com seran les aules del futur, de ben segur que el primer que ens pot passar pel cap és un espai que no es construeix a partir de taules alineades front d’una pissarra. En una escola on s’imposarà el BYOD caldrà una interfície que permeti compartir i interactuar amb la informació, potser tota una paret de l’aula fa de pantalla interactiva, o potser les taules. Al Col·legi Claver-Raimat dels Jesuïtes de Lleida ja han començat a fer-ho dins el context del seu programa Horitzó 2020.

La innovació disruptiva

A la era digital les noves organitzacions son millors, més eficients i ràpides que les ja establertes. La innovació disruptiva amb nous productes i serveis que modifiquen per sempre el sector i la categoria on irrompen és la seva línia d’acció.

Les organitzacions i empreses madures i establertes orienten la seva innovació cap a la eficiència de costos i la millora continua dels seus productes; necessiten preservar el problema per al que elles representen la solució.

Bitcoin, Uber, Airbnb, Coursera, Tesla, 3DPrint,.. son exemples clars d’innovació disruptiva, tots van començar a operar en sectors existents oferint productes i serveis amb enfocaments radicalment diferents i amb millors condicions per captar grans quotes de mercat.

La velocitat dels canvis tecnològics és molt superior a la velocitat dels canvis interns i de la nostra capacitat per gestionar-los i decidir quins cal adoptar per deixar de banda pràctiques tradicionals que sabem com funcionen.

La bona notícia es que semblem estar just al principi d’aquesta nova era digital de canvis i disrupcions i que poden aparèixer noves oportunitats per a totes les empreses i organitzacions. El paper que en el seu moment van jugar el vapor, el petroli o l’acer avui ho farà la tecnologia digital, la diferència es que ara tot anirà més ràpid i cada cop més eficient en costos. Fer front a aquesta acceleració reclama el re-disseny dels productes i serveis i dels models de negoci.

Assumint aquest nou panorama com a la nova normalitat es fa del tot necessari un canvi cultural en el si de les empreses i organitzacions per tal que puguin produir innovació disruptiva i tenir en compte que:

a. El desenvolupament tecnològic creix exponencialment provocant l’aparició de noves innovacions disruptives que pressionen a les empreses i institucions instal·lades que vindran obligades a canviar i adaptar-se de forma continua.

b. La innovació passa a ser el procés central de les empreses i organitzacions.

c. Descentralització i connectivitat. Els avenços tecnològics aplicats a les empreses i organitzacions faciliten la participació, connexió, col·laboració,… la confiança s’ha fet escalable gràcies a la digitalització.

d. Transparència i migració de producte a servei. No es tracta tant de tenir la propietat i control dels productes sinó de donar/tenir accés a diferents serveis. Es necessiten nous mètodes de treball i de relació amb els clients, la nostra marca i reputació és la clau.

e. Focus en el client. El client te les eines per poder optimitzar la seva experiència i donar i compartir la seva opinió i desitjos. Podem oferir-los productes i serveis que tinguin un flaire d’exclusivitat alhora que siguin assolibles?

De tota manera, abans de fer res, us recomano rumiar entorn els mites de la innovació.

23 tecnologies dominants

L’Institute of Electrical ans Electronics Engineers preveu en el seu darrer estudi un conjunt de 23 tecnologies dominants pels vols de 2.022

1. Seguretat. El creixement exponencial de les dades (Big Data, cloud computing,..) i el desenvolupament de l’anàlisi de les mateixes poden ser subjecte d’atacs. Equilibrar la seguretat i la privacitat és la pregunta clau a la que cal donar resposta tecnològicament.

2. Propietat intel·lectual oberta. Des del programari lliure fins als estàndards d’accés obert per a la publicació de codi.

3. Sostenibilitat. Cotxes, equipaments, il·luminació LED , bateries, xips,… farà falta molta energia, molta.

4. MOOCs. Amb el potencial de transformar el panorama de l’educació universitària, desintermediant continguts i institucions i modificant el rol dels diferents agents del sector.

5. Ordinadors quàntics. La llei de Moore avançarà implacablement.

6. Nanotecnologia. Dispositius MEM, nanopartícules i la seva aplicació a la roba, el cos, la medicina i els medicaments…, no s’escaparà cap indústria de la seva aplicació.

7. Circuïts 3D integrats. Transició de les plaques de circuïts impresos per a 3D ja en funcionament en l’àmbit de l’automoció, s’entendrà a tot l’espectre de productes tecnològics.

8. Memòria universal. Vindrà a substituir la memòria DRAM i modificarà l’arquitectura del maquinari i del programari.

9. Nuclis. Pels vols del 2.022 els processadors amb diversos nuclis estaran estesos a tots els aparells informàtics.

10. Fotònica. Vindrà a resoldre els problemes d’ample de banda, latència, i reptes de consum energètic.

11. Treball en xarxa i interconnectivitat. L’evolució a tots els nivells del treball en xarxa seguirà impulsant la investigació i l’economia digital.

12. Xarxes definides pel programari. Openflow i SDN. Amb increment de transparència, flexibilitat i funcionalitat. Cisco és una de les empreses que ho treballa.

13. Informàtica d’alt rendiment. Des de l’exascale computing fins al núvol.

14. Informàtica al núvol. Al 2.022 estarà molt consolidada i desenvolupada.

15. Internet de les coses. Domòtica, roba, multitud de gadgets,.. el límit serà la nostra privacitat.

16.Interfícies naturals. Interactuar amb els equips informàtics a través del tacte, el gest i la parla seran una realitat. (vídeo1, vídeo2).

17. Impressió 3D. La propera revolució industrial, canviarà la manera de fabricar i baixarà els costos de producció al democratitzar-la.

18. Big Data y anàlisi de les dades. L’exponencial creixement de les dades i la demanda del seu anàlisi per extreure idees i conclusions té un gran potencial per millorar les decisions basades en dades en tots els sectors d’activitat.

19. Aprenentatge automàtic i sistemes intel·ligents. Classificant i millorant resultats de cerca, recomanant productes i serveis, generant models de previsió meteorològica, bursàtil,… (vídeo3, vídeo4).

20. Visió per computador i reconeixement de patrons. Extraient informació de fotografies i vídeos.

21. Ciències de la vida. La tecnologia tindrà un gran impacte en la millora de la salut humana i animal, així com de les amenaces mediambientals.

22. Bioinformàtica. El Big Data, la nanotecnologia i la fotònica aplicats a la medicina permetran la millora de la salut i un nou coneixement de la vida humana.

23. Robòtica mèdica. Des de tasques de subministraments als hospitals passant per la telemedicina, les pròtesis avançades,.. la robòtica innovarà la medicina.

l’educació com a servei

Podríem establir un paral·lelisme entre la indústria del software corporatiu i el sector universitari per arribar a induir el proper naixement de l’educació com a servei.

No fa pas gaire temps que la compra, personalització, implementació, manteniment i actualització eren els principals conceptes facturadors de les grans companyies de venda de solucions informàtiques per a la gestió de les empreses. Una gran negoci que s’ha esfumat en gran part. El cloud compunting i el software as a service (SaaS) han canviat les regles de joc, ara el nou facturador és el lloguer d’us per usuari i mes, i no es ven el paquet sencer sinó només els components que el client necessita i quan ho necessita. L’educació com a servei tindrà el mateix impacte, (EaaS, Education as a Service).

Carreres universitàries, màsters, postgraus, doctorats, post doctorats…. paquets grans, cars, llargs, on els clients paguen per tot des de l’inici independentment del que necessitin… té pinta d’evolucionar cap a una oferta d’educació com a servei a mida, no?

Les preferències dels potencials clients; l’aparició i evolució dels mooc; la innovació de les ofertes de formació des del món de la empresa – professionals, amb reconegut know-how d’un sector, verticals, pràctiques, certificades, incrustades en el mercat -, obligaran a les universitats a evolucionar cap a sistemes d’educació com a servei.

Això no passarà de cop, és qüestió de pocs anys que els clients potencials exigeixin ofertes més a mida respecte als seus gaps de coneixement i les demandes laborals i respecte del temps necessari per adquirir nou coneixement i retornar al mercat laboral.

La estratègia del sector universitari passa per redefinir el seu model de negoci:

A qui serveix
Quin valor afegeix
Qui genera els ingressos
Com genera el seu ecosistema de clients i com s’ho fa per fidelitzarlos
Com innovar constantment en el desenvolupament de productes i serveis educatius: en l’educació com a servei l’experiència d’aprenentatge és cor del model de negoci, l’anàlisi de dades serà clau
Com mantenir el client al centre de totes les decissions: Orientar-se a client, als seus resultats, acompanyar i guiar als clients per connectar los amb el mercat i els seus ocupadors
Com decidir: Repensar les estructures de govern i de lideratge per millorar en eficiència i eficàcia.

El sector va reaccionar tard i malament al naixement de l’e-learning (l’aparició de la UOC es produeix en gran part perquè el sector no la veia com una amenaça, senzillament no creia que fos possible), ara actúa a la defensiva amb els mooc,… En el proper futur les universitats guanyadores seran les que puguin (podran?) dur a terme aquests passos, la resta es veurà relegada o desapareixerà.

Però tot plegat és una inducció, és a dir, un intent d’afegir coneixement nou per al debat del futur de les universitats.

autoeficàcia i connectivisme

Com veiem en un anterior post, el connectivisme es la tesi que defensa que el coneixement es distribueix a través d’una xarxa de connexions, i que per tant, l’aprenentatge consisteix en l’habilitat de construir i travessar aquestes xarxes.

Un dels aspectes més importants de l’experiència d’aprenentatge és la motivació, que descansa sobre el sentit de la pròpia capacitat per assolir els objectius i la sensació que l’ambient on estem aprenent ens ajudarà a aconseguir-ho. La idea d’Albert Bandura gira entorn aquest sentit de confiança en un mateix: autoeficàcia. Si afegim l’ús de la tecnologia com a instrument d’aprenentatge i la teoria del connectivisme, ens trobem davant d’una nova experiència d’aprenentatge.

Autoeficàcia és en part la història que els estudiant fan de si mateixos quan descriuen els seus èxits i els seus fracassos. Els educadors modelen les situacions on tot això es fa possible fixant tasques desafiants i assolibles i generant ambients que permetin aconseguir els objectius. Es tracta de proporcionar experiències que millorin la seva autoeficàcia , la seva confiança i les seves possibilitats d’èxit a llarg termini.

La càrrega cognitiva (quantitat d’informació que podem aprendre, processar i retenir) i els coneixements previs tenen un efecte determinant sobre el que podem aprendre i com ho aprenem i sobre els sentiments de por i ansietat davant el repte de dominar diferents experiències. Un excés de càrrega cognitiva pot disminuir el sentit de l’estudiant en relació a la seva utoeficàcia, un llindar massa baix provocarà l’avorriment, aquesta és la clau, i és una clau variable entre els diferents estudiants.

El connectivisme té un punt de partida alt, cal preveure i ser conscient que la càrrega cognitiva i els coneixements previs son alts: ús d’eines i tècniques, alfabetització digital, xarxes d’aprenentatge… Segons Bandura, els educadors fomenten o soscaven l’autoeficàcia dels alumnes de quatre maneres:

1. Respostes físiques i psicològiques. La por i l’ansietat interfereixen en la capacitat d’una persona per aprendre, la por disminueix el sentit de la probabilitat d’aconseguir quelcom. En entorns connectivistes els companys poden donar suport i consells, però cal estar atents als principiants i acompanyar la seva corba d’aprenentatge.

2. Estímul i persuasió. Els bons educadors proporcionen estímuls i persuasió per tal d’augmentar l’autoeficàcia dels alumnes. L’èxit augmenta la seva motivació, la confiança en el procés i el vincle amb els participants. El connectivisme clàssic fa cas omís d’aquestes teories (constructivisme, conductisme, cognitivisme), pel connectivisme clàssic l’educador està absent, les recompenses del iguals o les recompenses de compromís social no son considerades com el principal motor de motivació.

3. Imitació. El sentit de la nostra pròpia capacitat augmenta quan veiem a altres persones similars a nosaltres assolir uns tasca determinada. Els participants que experimenten fracàs en contextos en què veuen a altres persones que conceben com a similars, tendeixen a sentir una disminució del sentit d’autoeficàcia. Els participants poden sentir-se inadequats o menys capaços… La responsabilitat del disseny previ per part dels educadors ha de preveure aquesta possibilitat i evitar la col·locació dels participants en aquests tipus de contextos.

4. Experiències de domini. Les bones experiències de domini d’una determinada matèria es caracteritzen per la retroalimentació correctiva i per una càrrega cognitiva desafiant però assolible. Aquestes experiències de domini han de tenir una trajectòria clara pel que fa al seu assoliment i s’han de poder adaptar a les necessitats específiques de l’alumne, s’han d’ajustar a l’alumne. El connectivisme generalment no proporciona suport ni reconeixement i no reconeix les necessitats individuals del alumnes principiants, no estructura les activitats de forma adaptada als coneixements previs i canviants dels alumnes.

No tothom sap ser un node, no tothom se sent còmode amb el tipus de caos que el connectivisme afirma. No tothom pot ser un aprenent autodirigit amb metacognició avançada a la xarxa. Aprendre a ser un node en un MOOC és quelcom exigent. El connectivisme dóna per suposat que: tots som nodes amb coneixements informàtics, tots tenim bones estratègies d’aprenentatge, tots sabem filtrar informació, tots estem motivats,… Però l’experiència sensible que involucra els coneixements previs, la motivació, el nivell de confiança, les necessitats de cada estudiant… estan absents, difícil, molt difícil. Cal que el connectivisme tingui en compte als principiants en el seu disseny per a fer possible la connexió i l’accés al suport i ajuda que necessita.

El connectivisme està en plena ebullició i evolució, exemples com etmooc, o ds106, inspiren als educadors a formar part d’aquesta experiència per posar al dia aquesta teoria.

6 reptes TIC per a l’educació

El darrer informe Horizon fa referència a sis grans reptes per a les institucions educatives:

1. Formació i desenvolupament del professorat i personal de gestió. D’una banda, el professorat viu sota la pressió d’incorporar les TIC a les aules i no està globalment capacitat per a fer-ho, no disposa de les competències i habilitats digitals necessàries; de l’altra, manca un lideratge clar dins les institucions educatives per fer front al repte estratègic i de canvi cultural – que no només tecnològic – que representa la innovació educativa avui.

Tot plegat ens porta cap una deriva d’inversions infrautilitzades o mal utilitzades enlloc de fer-les servir com a palanques de canvi per a la innovació educativa i per incrementar el grau d’atractivitat i retenció de la atenció i interès dels estudiants.

2. Resistència al canvi. Totes les organitzacions generen resistència al canvi, les institucions educatives també. Només amb un fort lideratge i una estratègia definida es pot fer front a aquest repte. El món de l’educació pot anar a veure de les fonts del management per inspirar-se en els processos de gestió del canvi.

3. Disrupció a partir de l’aparició de nous models educatius. Totes les institucions educatives busquen la manera d’oferir els millors serveis educatius possibles, en certa manera, unes son competidores o substitutives de les altres. Els MOOCS estan tocant a la porta de les escoles, no només de les universitats, de fet, el que està intentant aproximar-se és l’elearning.

Als USA ja hi han exemples d’escoles híbrides que tenen com a missió ser capaços de graduar al 100% dels seus alumnes i preparar-los per a l’èxit a la universitat i a la feina. La incorporació de l’learning els permet – especialment per a alumnes en risc- , la flexibilització horària i el desenvolupament de plans personalitzats que ajuden a mantenir als estudiants vinculats, compromesos i enfocats cap el seu èxit.

4. Aprenentatge informal. L’estil tradicional on el professor fa una conferència de la matèria i després un examen és encara el model predominant. Les escoles haurien de poder oferir una experiència educativa el més complerta possible, amb aprenentatges informals, fora de l’aula, amb contacte i pràctica directa amb empreses i institucions… i això no sempre passa.

Un exemple d’aprenentatge informal son les flipped classroms, capgirar l’aula. Els nous conceptes i materials d’estudien fora de l’escola i a l’aula es resolen dubtes, problemes i es duen a terme pràctiques i experiments. No és una solució-miracle, però és un recurs didàctic més per a la construcció d’un bon pack de recursos informals i innovadors.

5. Necessitat de millorar l’aprenentatge personalitzat. Encara hi ha un gap prou important entre la visió de la personalització de l’aprenentatge i les eines tic per aconseguir-ho. Uns elements clau per orientar aquesta personalització passarien per:

Basar-se en les fortaleses i debilitats de cada alumne
Orientar-se al desenvolupament de les aptituds i increment de la confiança de l’alumne
Oferir optativitat curricular
Integrar-se comunitàriament, es a dir, en relació i coordinació amb entitats i institucions locals que donin suport a l’escola per millorar el progrés dels alumnes

6. Necessitat de millorar l’ús de la tecnologia en el procés d’ensenyament i aprenentatge i en l’avaluació. Encara estem a les basseroles de com implementar en el currículum el conjunt de noves competències i habilitats de les que abans parlàvem i de fer-ho amb l’ús de les TIC. L’impacte de la tecnologia a les nostres vides està canviat la forma com aprenem, ens comuniquem, accedim a la informació , avaluem als estudiants…

La digitalització de l’educació: elements clau

Hi ha un canvi de paradigma a l’educació, els mètodes tradicionals de l’ensenyament i l’aprenentatge estan sent desafiats per l’emergència de noves tecnologies educatives com per exemple l’elearning, una de les més potents, capaç de modificar la manera en com es pressuposten els recursos, com s’ensenya i com s’aprèn. L’elearning pot introduir eficiència en el sector de l’educació, pot ajudar a reduir determinats costos alhora que es capaç de democratitzar els recursos al posar-los a l’abast de tothom.

De la mateixa manera que els efectes perturbadors de la digitalització (fragmentació de la audiència, profusió de nous continguts, migració de productes a serveis, convergència entre continguts i plataforma, centralitat de les dades…) van transformar la indústria de la música i dels mitjans, també ho farà – ho està fent- al sector de l’educació.

Els grans gegants mundials de la indústria de l’educació ( Pearson, McGrawHill, Benesse, The Washington Post Company, Apollo Group) ho saben i disposen de suficients recursos per entrar amb força al mercat europeu de l’educació.

https://s3.edsurge.com/uploads/photo/image/53/IBIS-Capital-eLearningFlyer.jpg

Com ens explica Clayton Christensen en aquest vídeo, la disrupció a l’educació és un fet,

Com també és un fet l’aparició de noves iniciatives disruptores dins el sector de l’educació, com ara Udacity (moocs); Lore (sistemes de gestió social de continguts per l’aprenentatge); Khan Academy (educació gratuïta per a tothom en qualsevol lloc i moment); Quipper (elearning apps); Languagelab (un món virtual per aprendre idiomes).

Tots plegats, els grans agents i els nous disruptors estan generant nous productes i serveis per a totes les fases de la cadena de valor del sector.