ladislau girona

Ajudo les organitzacions en el seu desenvolupament estratègic i de negoci. Management, educació, Internet, filosofia, nonprofit.

Search Results for ‘digital literacy’

Els tres estadis de l’educador digital

estadis_digitals

Ja ha quedat establerta i acceptada la necessitat d’integrar de formà eficaç l’ús de la tecnologia al sistema educatiu. Per als educadors, la comprensió de com utilitzar aquestes tecnologies digitals determinarà el seu futur col·lectiu. És necessari que els educadors integrin aquestes noves alfabetitzacions digitals en els seus processos de treball personal, ens cal recórrer els tres estadis de l’educador digital.

El primer estadi és el de “conscientment incompetent” – sabem que no sabem –  (deixem de banda l’estadi zero en el que seriem inconscientment incompetents). En aquest moment es tracta d’omplir buits en un nivell d’habilitats i coneixements personals: administrar dispositius, utilitzar determinat programari. És el moment d’un cert domini digital en el que podem demostrar habilitats per l’ús de les tecnologies digitals i uns coneixements bàsics.

En el segon estadi ja som “conscientment competents” – sabem que sabem mentre pensem que sabem – . Ja estem alfabetitzats digitalment i apliquem aquests coneixements i habilitats en les accions i decisions que duem a terme. La tecnologia afegeix valor al nostre treball i forma part habitual del mateix i de les nostres relacions amb els altres educadors. El moment d’aquesta alfabetització digital es caracteritza per la comprensió i aplicació de les tecnologies de forma natural.

Arriba el tercer estadi, ja som “inconscientment competents” – sabem i no ens cal pensar-ho en cada moment per saber que ho sabem; semblant a la corba d’aprenentatge de la conducció d’un vehicle, en un determinat moment ja hem automatitzat les rutines – . Ja entenem el que vol dir ser digital i pensar en digital. La nostra conducta i comportament respecte dels altres i els nostres coneixements i habilitats tècniques, socials, legals ens permeten estar segurs en un món digital, som ciutadans digitals. Disposem d’una determinada saviesa digital que ens permet analitzar i avaluar en clau digital i de forma automàtica.

Per començar el curs ens cal donar uns primers passos per avançar en l’evolució dels tres estadis esmentats.

  • En primer lloc, començar per tenir cura de la nostra identitat digital, ara ja som un conjunt d’àtoms + bits. És coherent la nostra presència a Internet en les diferents xarxes amb la manera com ens presentem en el món físic? El món virtual és tan real com el món físic, el contrari del real no és el virtual, és l’irreal. Quan algú ens busqui on ens trobi per Internet hem de poder estar segurs de la imatge que oferim.
  • En segon lloc, la gestió del nostre flux de treball digital. Ens cal començar una dieta digital (en aquest darrer link trobareu un bon conjunt d’eines i recursos per començar). Per tal d’estar connectats i en constant moviment sense morir infoxicats, ens cal incorporar un conjunt de nous hàbits digitals que ens permetin estar al dia de les novetats, informacions i coneixements relacionats amb les nostres activitats de forma eficaç i eficient. Amb el permís d’Aristòtil, una nova manera de ser que incorporem a la nostra vida.

La feina l’educador  és educar; no és possible fer-ho sense estar connectat i en constant moviment i aprenentatge; un educador no connectat no fa la seva feina.

Civilització digital

Una civilització és una organització humana complexe, molt complexe. El seu èxit es pot mesurar pels assoliments estètics, durada al llarg del temps, qualitat de vida dels seus ciutadans… Les civilitzacions donen resposta a les necessitats bàsiques i tenen un caràcter cultural i lingüístic. Les civilitzacions van més enllà de les economies i les societats; diferents experts parlen de les següents: Occidental, Chinesa, Japonesa, India, Bizantina, l’Islam, Mesopotàmica, Egípcia, Cretenc, Clàssica, Jueva, Meso-americana i Andina.

A partir del 1500, la competència creativa i la comunicació van distingir Occident de la resta del món. La investigació intel·lectual autònoma, el mètode científic de verificació, la racionalització i difusió de la investigació i l’establiment d’un conjunt d’institucions que permeten la formalització de procediments, van permetre a Occident una posició de domini.

Sis killer apps ho van fer possible:

  1. Competència. La descentralització de la vida política i econòmica va permetre el desenvolupament dels estats-nació i del capitalisme
  2. Ciència. Una manera d’estudiar, comprendre i transformar el món natural
  3. Drets de propietat. L’imperi de la llei com a garant de les llibertats i propietats, base del govern representatiu
  4. Medicina. Millora de la salut i l’esperança de vida
  5. Societat de consum. La producció i compra de bens de consum com a motor econòmic i explicació de la Revolució Industrial
  6. L’ètica del treball. Marc moral derivat del cristianisme protestant per mantenir la inestable cohesió social producte del punts 1 a 5.
Cinc cents anys després ens trobem als inicis d’un nou canvi. L’impacte de les tecnologies, d’Internet, de les xarxes… ho canvia tot. El coneixement sempre ha marcat el predomini d’una civilització sobre les altres, però no només el coneixement , calia a més, com hem vist, posseir altres qualitats. Ara tots estem a un clic, tots tenim accés a la informació i lluitem per l’atenció, tots estem adquirint competències digitals i migrant des d’una cultura cap una cibercultura. Anem cap una civilització digital universal?
Parlant de digitalització, millor fer un cop d’ull al següent vídeo:

Lectura recomanada: Civilization, the west and the rest. Nial Ferguson

Tretze males pràctiques educatives

ladislagirona: males pràctiques educatives

Avui portem a debat un conjunt de tretze males pràctiques educatives heretades que ens hauríem de plantejar anar abandonant, o algú s’imagina que d’aquí uns anys encara es podran continuar veient a les nostres escoles?

1) Mesurar el progrés per nivells de grau, de forma incremental passant els estudiants d’un curs a l’altre agrupant-los per la seva data de “fabricació”. Les revàlides maratonianes de final de curs són les que han de configurar la organització escolar?

2) Tenir perjudicis respecte el contingut generat en xarxes de col.laboració a Internet; per exemple, la Wikipedia, tot i que té molts més controls, filtres i actualitzacions d’informació que d’altres fonts tradicionals.

3) El calendari escolar i les vacances no tenen sentit. Per què cal descansar durant tres mesos del fet d’aprendre a escriure, llegir, pensar… Els talls d’estiu i d’hivern separen l’aprenentatge de la vida quotidiana d’una manera massa radical.

4) Tancar l’escola respecte del seu entorn. L’escola no pot estar separada i aïllada, cal que estigui relligada amb la comunitat  en la que està inscrita, l’èxit educatiu reclama una visió comunitària, de participació i col·laboració amb el teixit associatiu dels barris, pobles i ciutats.

5) Creure i fer creure al professorat que són els únics responsables de la planificació, gestió, control, docència, recerca,… i no dotar al sector educatiu d’eines i capacitats organitzacionals, de lideratge i de management de les escoles.

6) Convertir el contingut en norma. És a dir, orientar l’acció a l’aprenentatge d’un contingut determinat… que caducarà… en comptes d’orientar l’acció a produir pensament, opinió i criteris propis. La orientació a les dades a deixat de banda les emocions que impulsen l’aprenentatge.

7) Les polítiques de formació de professorat estan globalment poc dotades, però, a més, tampoc tenen en compte recursos que es poden trobar a la xarxa i sense cap cost directe pels administradors educatius públics o privats.

8) El butlletí de notes com a eina per a comunicar als pares el progrés dels fills. És un llenguatge que ells entenen, doncs l’han viscut, però es un reduccionisme respecte el que representa l’educació avui. Amb sort es fan dues reunions de pares l’any amb índex d’assitència insuficients.

9) Prohibir l’ús de mòbils i tablets enlloc d’integrar-los en l’aprenentatge.

10) Probes estàndards per a tots. Quants estudiants brillants es perden pel camí?

11) Escoles de mil o més estudiants. Cap una industrialització de l’aprenentatge?

12) No tenir en compte el concepte de digitalització de la ciutadania. Ensenyar als estudiants de manera diferents de com ells viuen no és natural, la digitalització s’ha d’integrar plenament en procés d’ensenyament-aprenentatge.

ladislaugirona: digital literacy

13) Matar la creativitat quan fem fugir als estudiants de les seves pròpies observacions i experiències; quan qualifiquem els seus resultats sense un feedback personalitzat; quan anticipem les demostracions enlloc de provocar que ells les descobreixin per sí mateixos; quan posem exemples enlloc de definir problemes, quan posem per davant els aspectes formals respecte als expressius i originals; quan no definim i limitem el terreny de joc per expressar la creativitat, cal un focus; quan donem respostes i suggeriments enlloc de fer preguntes i ensenyar mètodes d’experimentació de resolució de problemes; quan sobre protegim als estudiants per a que no cometin errors.

Què ens caldrà saber al 2020?

ladislaugirona

 

Un recent estudi elaborat per l’Institut del Futur, i l’Institut de Recerca de la Universitat de Phoenix ha identificat 10 competències i habilitats  que seran requerides per accedir als diferents llocs i entorns de treball en la propera dècada.

1) Donar sentit, crear sentit. La capacitat de determinar el significat més profund o la importància d’allò que s’expressa o succeeix. Les màquines no podran resoldre – encara – tasques on sigui necessària una habilitat de pensament d’ordre superior, la que ens capacita per a prendre decisions crítiques des d’una visió holística. Les màquines ja ens han superat en potència de càlcul, però no en pensament crític.

 

2) Intel·ligència social. La capacitat de connectar amb els altres de manera profunda i directa per tal de detectar i estimular les reaccions i interaccions desitjades. La gama d’habilitats emocionals de les màquines – encara – és molt limitada. La emotivitat i el coeficient intel·lectual social desenvolupat al llarg de mil·lennis  és un fort actiu pels humans i un avantatge competitiu en relació a les màquines, som més bons avaluant ràpidament les emocions dels que ens envolten i construint relacions de confiança.

 

3) Pensament adaptatiu. La capacitat de pensar i trobar solucions i respostes més enllà de la rutina i regles conegudes. L’adaptabilitat situacional, es a dir, la capacitat de donar resposta a circumstàncies inesperades en cada moment. Aquesta capacitat es requerirà tant per tasques abstractes d’alt nivell, com per tasques manuals.

 

4) Interculturalitat. La capacitat de funcionar en diferents entorns culturals. En un món connectat i global ens caldrà, més enllà de les competències lingüístiques, encaixar en entorns canviants, en cultures i equips d’innovació transversals i dispersos. La diversitat serà una competència bàsica per a les organitzacions de la propera dècada. L’èxit dels treballadors immersos en aquests equips passarà per ser capaços d’identificar i comunicar objectius, prioritats, valors… que transcendeixin les diferencies i generin relacions de confiança per treballar plegats.

 

5) Pensament computacional. La capacitat de traduir grans quantitats de dades en conceptes abstractes i de comprendre el raonament fonamentat en dades. La quantitat de dades que tenim a l’abast augmenta exponencialment, ens caldrà saber com explotar-les. Fonaments de programació i l’ús de simulacions seran centrals en el treball diari. Els departament de selecció de personal passaran de demanar l’Office a eines d’anàlisi estadístic i habilitats de raonament quantitatiu.

 

 

6) Digital Literacy. Capacitat d’avaluar críticament i desenvolupar contingut fent ús de les noves tecnologies d’informació i comunicació per tal d’aprofitar-les de forma persuasiva.

 

7) Transdisciplinarietat. La capacitat d’entendre conceptes a través de diferents disciplines. El treballador ideal per a la propera dècada tindrà la forma d’una “T”, coneixement profund en almenys un camp, però amb la capacitat de conversar en el llenguatge d’una amplia gama de disciplines.

 

8) Mentalitat de disseny. La capacitat per a representar i desenvolupar tasques i processos de treball per als resultats esperats. Els sensors, les eines de comunicació, l’internet de les coses i de tot… ens donarà la oportunitat de donar un nou enfoc al disseny del nostre treball.

 

9) Gestió de la carga cognitiva. La capacitat de filtrar i discriminar la informació en funció de la seva importància i entendre com poder aprofitar-la al màxim fent ús de diferents eines i tècniques. Ens caldrà dominar el filtrat i etiquetat, i afegir metadades per incrementar la qualitat de la informació per damunt del “soroll informatiu”. El domini de noves einesde gestió d’informació serà clau. Socialbookmarking, RSS,…

 

10) Col·laboració virtual. Capacitat per treballar en equip i en xarxa de manera productiva, amb compromís d’unitat i presencia com a membre d’un equip virtual. Aquesta col·laboració massiva es regeix per sis principis vitals: participació, esforç col·lectiu, transparència, independència, persistència i emergència (de emergir).

 

Les aules del segle XXI

ladislaugirona: aules XX!

L’impacte de la digitalització i d’internet al sistema educatiu és revolucionari i imparable. La orientació cap a la diversitat, el treball col·laboratiu, i  l’aprenentatge autònom són els nous vectors força. El terreny de joc d’aquests són les aules del segle XXI

  • A les aules del segle XXI el professor no és el savi,  en un mentor que guia als estudiants per a que descobreixin les diferents possibilitats i estableixin raonaments
  • A les aules del segle XXI es requereixen noves habilitats i competències per als educadors i per als alumnes

ladislaugirona: aules XXI

M’esgarrifo quan escolto dir a determinats gurus que no cal ensenyar continguts, que tots caduquen i que es poden trobar tots fàcilment a la wikipedia, que el que cal es centrar-se en les habilitats digitals, en la emprenedoria i en la capacitat d’adaptar-se i aprendre constantment,… Mitges veritats,  massa “líquid” i relatiu tot plegat. El conjunt d’assignatures STEM (ciència, tecnologia, enginyeries i matemàtiques) semblen centrar els esforços mentre que les humanitats cada cop tenen menys presència.

Però a les aules del segle XXI els continguts són importants i encara s’han d’ensenyar i d’aprendre, formalment es construiran com una barreja d’habilitats  i coneixements en:

  • Reconeixement  i recerca de patrons i models: descobrir com i per què els patrons emergeixen per tot arreu: a la gramàtica, a la literatura, les matemàtiques, la música, els estudis socials,… la capacitat d’identificar, avaluar i sintetitzar idees i punts de vista diferents
  • Sistemes, tot està fet de sistemes i, aquests de peces. Totes les àrees de contingut tradicionals són, per definició, sistemes.
  • Ciutadania. Interdependència i vertebració comunitària. Metodologies com l’aprenentatge servei digital són un bon exemple d’aplicació a qualsevol àrea de contingut.
  • Filosofia. El Pensament a partir de les idees tradicionals a les àrees de contingut com l’ètica, la literatura, la poesia, les arts, les humanitats… D’estudiants interessats en trobar les respostes correctes a estudiants que intenten pensar sobre el sentit de les preguntes i de les respostes i de la seva relació i impacte en la realitat o en qualsevol àmbit en el que estiguin treballant.

Connectivisme a les empreses i organitzacions

 

El connectivisme es la tesi que defensa que el coneixement es distribueix a través d’una xarxa de connexions, i que per tant, l’aprenentatge consisteix en l’habilitat de construir i travessar aquestes xarxes. Més enllà de mapejar els processos d’activitat a les nostres organitzacions, ens ha de preocupar les relacions i comunicacions entre ells, el paradigma del connectivisme ens pot donar pistes de com fer-ho.

En el connectivisme el procés de disseny es basa en la teoria de la complexitat i del caos (tot està relacionat amb tot), l’emergència (en el sentit  d’emergir) i l’autoorganització. En les empreses i organitzacions sovint hem de fer front als anomenats wicked problems, i optem per estratègies emergents (un eufemisme d’improvisació) per adaptar-nos ràpidament als canvis,

En el connectivisme hi ha múltiples objectius a assolir, tots definits per la recerca individual, però alhora tots relacionats entre sí a través de comunitats organitzades en xarxes. A les empreses i organitzacions necessitem que passin moltes coses diferents alhora, la interdependència de les persones i departaments és total, la comunicació interna i la sinergia son factors clau d’èxit.

En el connectivisme l’aprenentatge es situa en allò personal (implícit en diríem; a nivell neuronal i conceptual) i en el nivell social (l’explícit per a la organització; fora de les fonts d’informació i els diferents agents), i per tant es distribueix a través de les xarxes. La gestió del coneixement, la detecció i retenció del talent, la necessitat de donar protagonisme a les persones, la meritocràcia, el joves perifèrics dins la organització… són reptes cabdals de la estratègia de les organitzacions.

El connectivisme utilitza la demostració, el modelatge (prototips), la conversa i la cooperació (intercanvi d’informació) en grups petits que s’autoorganitzen i estan connectats en xarxa. Sona fantàstic com a model d’innovació, no? Ja vam abordar aquest tema de flexibilitat estratègica en un altre post.

Finalment, el connectivisme es propi de la civilització digital, són imprescindibles habilitats digitals per trobar, agregar, barrejar, re-utilitzar, compartir,…; i grans dosis de pensament crític. El paradigma del connectivisme pot inspirar a les empreses i organitzacions per trobar la manera de ser més flexibles, descentralitzades i innovadores. Com diu l’Steven Johnson, la sort afavoreix a les ments connectades: