De petit, amb els amics del carrer, ens passàvem tota la setmana prèvia a la nit de Sant Joan recollint mobles vells i fustes per preparar la foguera. Ara en diríem treball col·laboratiu.

Quan ja ho teniem tot a punt ens calia establir torns de vigilància (els nois del carrer del costat ens podrien prendre les fustes i mobles que tant ens havia costat de recollir).

Arribats a la nit màgica, dues pors/reptes eren la principal fita a resoldre: la por als petards (érem molt bèsties amb això dels petards) i la por a saltar la foguera. Amb el temps he perdut la por als petards, al menys així m’ho sembla; ara bé, la por a saltar les fogueres persisteix i s’ha de vèncer any rere any.

Tenim moltes coses que val la pena cremar i sobre les que ens cal saltar i avançar amb el valor cívic que ens recomana Aristòtil.